Ciclo Perdido Extrem i 4a Volta de Muntanya de Catí.

Bé, ja és hora de tornar a actualtizar el bloc, que tinc crítiques per part dels meus seguidors, jejeje.

Ciclo Perdido Extrem, 3 dies, 270kms, 9100m+
La 1a setmana d'agost vam marxar David Itarte, Joan Sabater i jo, a fer la Ciclo Perdido Extrem. Esta ruta de btt, es tracta d'una ruta circular al voltant del massís del Mont Perdut, passant per França i tornan a terres aragoneses. La ruta te 270kms i 9100m+, en bastant d'asfalt, ja que passa pels ports míticis del Tour de França, molta pista i poques senderes, casi totes elles poc ciclables. La part bona que te esta ruta, és, indubtablement, els seus paisatges. Arribara cada dia a colls de més de 2000m d'alçada, i estar un moment gaudint del que ens ofereix la natura, no te preu.
Us faig un petit resum de cada etapa tot seguit:

1a etapa: Refugi de Pineta - Sant Lary Soulan, 63kms, 2300m+.
Etapa curta però exigent, ja que en dos pujades en tot el dia feies tot el desnivell de l'etapa. Vam sortir de la vall de Pineta i fins els 2100m d'alçada no vam parar. Les vistes de tota la vall i del Mont Perdut no tenien pèrdua, la pujada va valdre la pena. 

Despres d'un descens molt ràpid per una pista, vam tornar a desfer tot el desnivell positiu que haviem pujat. D'aquí ens quedava pujar fins al Coll de Boucharo, frontera entre Espanya i França a 2400m d'alçada. Uns 1200m+ que vam fer casi sense parar i que ens van fer suar de valent. I per a rematar-ho, l'últim tram va ser de pujar la bici al coll. Llàstima que feia un poc de mal temps i no vam tindre molt de temps per a gaudir la pujada que haviem fet, i de seguida vam tindre que agafar la btt i cap avall.

 La sendera que vam haver de baixar, va ser molt, però molt dolenta. Els 1rs trams si que els vam fer damunt de la bici, però tota la resta en la bici al costat, en trams bastants complicats on s'havia de possar la bici a mode d'assegurança per a poder anar baixant els desnivells.
De totes formes vam tindre una bona recompensa al arribar baix de tot, on, en un pobre frances, vam demanar alguna cosa per a dinar i ens vam recuperar del tute de tot el matí.
Despres d'això i d'una baixada per carretera vam arribar a Sant Lary, poble molt turísic, orientat totalment als esports d'aventura. Aquí vam tindre grans mostres d'amor per part dels companys de ruta, si es que en el fons s'estimen molt.

2a etapa: Sant Lary Soulan - Refugi de Bujaruelo, 110kms, 3700m+.
La 2a etapa de la ruta, era una ruta casi per complet per asfalt. Vam sortir sota una fina pluja, bastant fotuts pel mal temps, però en pocs kms, va parar de ploure i fins i tot va sortir el sol a estones.
La ruta tenia 3 ports importants, el primer l'Aspin(1450m), el segon el Tourmalet(2104m) i el 3r el coll de Bujaruelo(2260m).

L'etapa va ser prou dura, el desnivell acumulat ens va fer suar la cansalada unes quantes vegades. Sort d'alguna coca-cola que atra, que va fer reviscolar a algun company una mica marejat...jejeje.
La llàstima d'esta ruta va ser que vam tindre boira dalt de tots els colls importants i no vam poder veure els imponents paisatges d'esta part del Pirineu frances, com la cascada de Gavarnie, o la vall de Bujaruelo.
Una vegada vam fer tot el desnivell, nomes ens quedava tornar a crusar la frontera entre França i Espanya de nou pel coll de Bujaruelo a 2200m. Ens pensàvem que podriem baixar per una bona sendera, però al igual que l'altra vegada, vam estar més rato en la bici al costat que nosaltres damunt d'ella, però bé, sarna con gusto no pica diuen no? jeje. Al final i per a recuperar les cames un bany al riuet del costat del refugi ens va deixar les cames com a noves despres del 10h de ruta.

3a etapa: Refugi de Bujaruelo - Refugi de Pineta, 102kms, 3200m+.
Última etapa de la ruta, i pot ser la més dura i també la més espectacular de totes. El dia, ara si, va despuntar sense cap núvol. I en les cames en forma vam arrancar a finalitzar en ganes la nostra aventura particular.

En esta etapa haviem de pujar dos colls importants, el primer era pujar a la Sierra de las Cutas, que és la serra de la part dreta de la vall de Ordesa. Esta serra està a més de 2000m d'alçada i per damunt d'ella va una pista de terra en unes vistes de tota la vall d'Ordesa i del massís de Mont Perdut increibles. Vam estar més rato parats fen fotos que damunt la bici, jeje.
Bé despres encara ens quedava una baixada per pista a tot drap, tot el desnivell, una altra vegada l'haviem de desfer en sentit negatiu. Així que en un bon tram de ruta fet vam recuperar les forçes al bonic poble de Nerin, al costat del Cañon de Añisclo.
El sol ja apretava de valent, i per davant teniem un bon tram de carretera on l'asfalt ens va fer pujar la temperatura del cos de forma bastant alarmant. Vam arribar a la vall del riu Cinca i no vam poder resistir la tentació de fer un bany, ja que per davant ens quedàvem encara bastants kms i una pujada d'uns 1300m+ fins l'últim coll de tota la ruta, que era el Portillón de Tella de 2100m d'alçada.
Bé despres d'agafar forces i bastant aigua, vam iniciar l'última pujada de totes, on la calor ens va fer agotar tota l'aigua i va ser que la pujada fos bastant dura. I, menys mal de l'última font que vam trobar a 1900m, que ens va ajudar a arribar dalt de tot el coll, en les bicis al costat degut a que ja no tenim pista per on seguir pujant.
I ja dalt de tot veient la gran vall de Pineta, vam agafar l'última sendera de baixada, que per a variar, ens va tocar fer-la a peu en la seua majoria, degut a que el desnivell a desfer era molt important i el terreny era inciclable degut a la gran quantita de pedres que hi havia.
Així que, un poc decebuts per no poder gaudir de l'última baixada, però contents per fer els últims kms de la Ciclo Perdido Extrem, vam arribar al refugi de Pineta, sent els 1rs en realitzar esta nova ruta creada recentment als Pirineus, pels mateixos creadors de la Monte Perdido Extrem.
En resum, es podria dir que la ruta és molt bonica en quan a paisatges. Pujar 7 vegades en tota la ruta per damunt dels 2000m et fa suar de valent, però la recompensa al arribar a dalt de tot no te preu. La llàstima és que no es pot gaudir de les senderes de baixada, ja que la majoria son molt poc ciclables. Este fet, ja li vam comentar al seu creador i en te ple coneixement, però ens va dir que no hi havia alternatives, així que, si voleu fer una ruta, on no us importe caminar en la btt al costat, fer asfalt, fer pistes, fer pujades bèsties i gaudir de l'autentic pirineu, ja sabeu on heu d'anar!

I per acabar d'explicar la ruta de l'agost, comentar, que en la tropa ens ho vam passar genial, tant Joan com David son uns companys increibles, i espero, que durant molt de temps, poguessem estar disfrutar d'estes sortides que fem on gaudim del nostre esport i de la muntanya que tant ens agrada.



4a Volta de muntanya de Catí.



La clàssica, així puc definir ja la cursa de Catí. Es pot dir que va ser la meua 1a cursa de muntanya a l'any 2008, on vaig començar en este món que hem te engaxat. Me la vaig perdre l'any 2009, però espero, que si no passa res, no perdrem cap edició més d'esta magnífica cursa organitzada per la gent de Catí.
El matí que ens van muntar va ser de 10, no ens va faltar de res, i el recorregut de la cursa és dels que més m'agrada de les curses de per aquí.
Pel que fa a la part esportiva, pues va ser un poc diferent al que faig normalment. Es va donar el tret de sortida i jo estava colocat bastant atras. Així que en les 1rs metres vaig arribar fins al cap de cursa fent una mica d'equilibris entre la gent. Una vegada allí vaig veure que la gent anava molt tranquila i una vegada vam agafar pista vaig decidir tirar davant per estirar una mica a la gent i possar un poc d'ànim a la gent de davant. Però l'estirada va durar poc, al km 3 ja vaig desistir de seguir en aquell ritme, i tant Remi com Cristobal i Agustí Roc que anàvem detras meu, em van passar i vaig veure com marxàven sense poder fer res per a seguir-los. A partir d'aquí i fins dalt de tot de la nevera de Catí va ser un continu patiment, ja que havia gastant la gasolina a les 1ers rampes i les cames no tiraven en força. Així que donant en la llengua fora vaig arribar al punt més alt de la cursa. A partir d'aquí venia un terreny molt corredor i en principi bastant favorable per a mi, però veient com havia pujat, i el lluny que tenia a tots els corredors de davant, veia difícil poder conseguir una remuntada, però apretant fort i deixant volar les cames, vaig anar agafant, poc a poc, fins a 4 corredors, i en l´últim km vaig agafar al 7é classificat, adelantat-lo a l'últim km i conseguint així arribar a meta en 7ena possició en 1h i 56min.
Molt content, vist l'inici de la cursa, i en un formatge que va comprar Soraya, que com sempre, va vindre, en Mireia, a aguantar al barbut pesat que li agrada córrer pel monte i disfrutar del bon ambient d'estes curses entre amics i coneguts, vam tornar cap al poble en una bona sensació i en una cursa més per a poder contar.


Bé, i ara a fer uns kms més en la Pujada al Montsià, i la setmana següent cap a la Cavalls del Vent, quines ganes ja!!!